Avui, a Growing Up Together, parlem amb la Sandra, que ens ajudarà a entendre que cada infant té la seva pròpia manera de descobrir, aprendre i relacionar-se amb el món. Acompanyar-los significa entendre les seves necessitats, respectar els seus ritmes i, sobretot, oferir-los les eines i les oportunitats que necessiten per desenvolupar tot el seu potencial.
Sandra, comencem pel principi, a què et dediques?
Soc mestra i pedagoga i acumulo ja gairebé 25 anys de trajectòria professional dedicats íntegrament a l'atenció a la diversitat i l'educació especial, una feina que per a mi és totalment vocacional. He treballat com a mestra SIEI a l'escola ordinària i actualment formo part de l'equip directiu del CEE Crespinell. Al llarg de tots aquests anys m'he especialitzat en l'acompanyament i atenció a l'alumnat amb condició de l'espectre autista (TEA), una tasca apassionant que combino, a més, amb la meva faceta de mare.
Sempre havies volgut dedicar-t'hi o va haver-hi alguna cosa que et va fer dir “això és el que vull fer!”?
La meva vocació per la pedagogia sempre hi ha estat, però el moment en què realment vaig dir "això és el que vull fer!" va tenir un nom propi: en Marc. Ell va ser el primer infant amb TEA amb qui vaig treballar i el que em va enamorar d'aquesta professió. Acompanyar-lo em va fer descobrir que l'observació i la creativitat són les eines més potents que tenim per obrir camins on sembla no haver-hi sortida. És una feina que et dóna una lliçó de vida constant i t'ensenya que la clau de tot és establir el vincle: sense la connexió emocional no hi ha aprenentatge possible.
Per a mi, treballar amb aquests infants significa fer visible l'invisible: entendre com perceben el món, trobar la via per connectar amb ells, donar-los la veu i els suports que necessiten i, alhora, tenir la possibilitat d'empoderar les famílies, acompanyant-les i guiant-les en aquest camí. Mirant enrere aquests gairebé 25 anys d'ofici, veure com aquest vincle pot transformar la vida d'un infant i de la seva família és el que em dona sentit cada dia. Avui, des de l'equip directiu del CEE Crespinell, tinc la sort de poder aportar tota aquesta experiència per liderar, juntament amb les meves companyes i la comunitat educativa, un projecte inclusiu, humà i de qualitat.
Què significa per a tu educar? És només transmetre coneixements o hi ha molt més darrere?
Educar és molt més que transmetre continguts o omplir un recipient de dades acadèmiques. Per a mi, educar és un procés vivencial i profundament humà que consisteix a oferir oportunitats, despertar preguntes i, sobretot, crear entorns segurs, comprensibles i de confiança on cada infant se senti lliure per explorar qui és.
Rere l'acció d'educar hi ha l'acompanyament en el desenvolupament global de la persona: la seva autonomia, la comunicació, la regulació emocional, el pensament crític i el seu benestar. Implica un treball transdisciplinari on s'entrellacen l'empatia, l'observació acurada, la creativitat i els valors. Transmetem coneixements, sí, però sobretot transmetem la nostra manera de mirar el món, de respectar els ritmes individuals i d'abraçar la diversitat com una riquesa.
Què significa per a tu acompanyar un infant en el seu procés d’aprenentatge?
Acompanyar vol dir estar al seu costat, no a davant ni a darrere. Significa no fer el camí per ells, sinó sostenir-los quan dubten, celebrar els seus progressos i donar-los l'espai necessari perquè descobreixin les respostes per si mateixos. És un exercici constant de paciència, observació i respecte.
Tots els infants tenen potencial, però no tots aprenen de la mateixa manera. Com podem les famílies, educadors i adults que els envoltem, identificar i respectar els diferents ritmes, interessos i formes d’aprendre?
La clau és l'observació conscient i sense judici. Sovint vivim en una societat amb molta pressa on s'espera que tots els infants facin el mateix en el mateix moment, i ens oblidem de mirar la persona única que tenim al davant.
Si aprenem a escoltar més i a comparar menys, descobrirem quines són les seves fortaleses, quins són els seus centres d'interès i quin és el seu canal d'aprenentatge preferent. N'hi ha que necessiten un suport molt visual o manipulatiu per processar la informació, d'altres necessiten moure's per aprendre i integrar conceptes, d'altres necessiten un entorn de calma i silenci per no sobrecarregar-se.
Aconseguir identificar aquestes particularitats exigeix als adults flexibilitat i la voluntat d'adaptar el nostre entorn o la nostra manera d'explicar les coses. Respectar el seu ritme no és un gest de condolença; és entendre que la neurodiversitat és una riquesa i que cada infant avança quan és el seu moment i quan troba les eines i el suport adient.
Quin paper tenen la curiositat i les ganes de descobrir en l’aprenentatge?
En tenen el paper central: la curiositat és l'encesa que ho activa tot. Quan despertem l'interès genuí d'un infant, l'aprenentatge deixa de ser una imposició i es converteix en un descobriment natural. Sense aquesta “chispa”, l'ensenyament corre el risc de quedar-se en una simple acumulació de dades que s'esvaeixen ràpidament; en canvi, quan hi ha ganes de descobrir, el coneixement s'arrela per sempre.
I com podem evitar que els infants perdin aquesta curiositat a mesura que creixen?
No donant-ho tot fet ni tenint resposta per a tot. Sovint cometem l'error de respondre de pressa a les seves preguntes en lloc de repensar-les amb ells: "I tu, què en penses?" o "Anem a investigar-ho junts". També ajuda molt deixar espais de joc lliure, temps no estructurat (on fins i tot l'avorriment és positiu) i no sobrecarregar-los de pantalles o activitats on només són receptors passius.
Parlem de l’error. Per què és tan important que els infants puguin equivocar-se? I com podem ajudar-los a veure l’error com una oportunitat per aprendre?
L'error és el millor mestre que tenim. Si un infant té por d'equivocar-se, tindrà por d'intentar coses noves. Com a adults, hem de naturalitzar la falla: nosaltres també ens equivoquem i ho hem d'admetre davant seu. Quan cometin un error, en lloc de jutjar el resultat, podem preguntar: "Què n'has après d'això?" o "Com ho podríem fer diferent la pròxima vegada?".
Quina importància tenen les expectatives dels adults? Podem arribar a limitar un infant quan esperem d’ell que sigui d’una determinada manera o que destaqui en un àmbit concret?
Sens dubte. Les expectatives no expressades o massa altes són una motxilla molt feixuga. Els infants volen complaure els seus pares i referents; si senten que només són vàlids quan compleixen certs estàndards (ser el millor en esports, treure excel·lents, etc.), poden desenvolupar molta ansietat. Hem d'estimar i acceptar l'infant que tenim davant, no la projecció que nosaltres n'havíem fet.
Alliberar-los d'aquestes expectatives prematures els dóna l'espai i la seguretat que necessiten per explorar la seva pròpia identitat. Quan deixem de comparar-los i d'imposar-los fites alienes, és quan podem començar a descobrir i celebrar les seves veritables fortaleses, que sovint no tenen res a veure amb el que nosaltres imaginàvem, però que són les que realment els faran créixer de manera segura, autèntica i feliç.
Parlem de confiança. Què podem fer les famílies per ajudar els nostres fills a construir una autoestima basada en l’esforç i en el procés, i no només en els resultats?
Hem de canviar el focus dels nostres elogis. En lloc de felicitar només per una nota o un resultat final, hem de valorat la perseverança, la paciència i el procés. Frases com "Veig quant t'hi has esforçat" o "M'encanta com has continuat provant-ho quan era difícil" ajuden a construir una autoestima sòlida, ensenyant-los que el seu valor rau en la seva capacitat de superar-se i intentar-ho.
Quin paper tenen les activitats fora de l’escola, (l’esport, la música, l’art, les llengües, el joc...) en el desenvolupament global d’un infant?
Són espais de desenvolupament vital i d'inclusió fantàstics. Les llengües com l'anglès obren la ment a altres cultures i formes de comunicació; l'esport treballa la cooperació i la salut; l'art i la música estimulen la creativitat i la regulació emocional. Ara bé, la clau sempre és l'equilibri: han de ser activitats motivadores, respectuoses amb les seves capacitats i que no sobrecarreguin el seu dia a dia.
.A vegades, família i escola no sempre s’entenen o hi ha confusions.Quina és, per a tu, la clau d’una bona comunicació entre les dues i aconseguir que ambdues parts vagin cap a la mateixa direcció?
La clau és la confiança mútua, la transparència i el treball en equip. Tant des del rol de mestra com de mare sé que la família i l'escola no som oposats, sinó una col·laboració necessària. Cal una comunicació fluïda, empàtica i horitzontal, on ens escoltem sense prejudicis i caminem junts tenint com a únic objectiu el benestar i el desenvolupament de l'infant.
Hi ha algun error que, amb la millor de les intencions, cometem les famílies que pugui afectar el desenvolupament dels nostres infants?
La sobreprotecció i l'anticipació excessiva. Sovint, per estalviar-los patiment, frustració o dificultats, els ho resolem tot o no els donem l'oportunitat de provar-ho per si mateixos. Això pot limitar el desenvolupament de la seva autonomia i enviar-los el missatge involuntari que no són capaços. Cal permetre que s'enfrontin a petits reptes i que descobreixin la seva pròpia capacitat de resolució.
Per acabar, si poguessis donar tres consells a una família que vol ajudar el seu fill o filla a desenvolupar tot el seu potencial, quins serien?
Mirada respectuosa i acceptació: Mirar l'infant sense comparacions, valorant la seva singularitat i fent-lo sentir estimat i acceptat tal com és.
Foment de l'autonomia: Oferir-li oportunitats diàries per fer, decidir, equivocar-se i aprendre al seu propi ritme.
Presència i escolta activa: Dedicar-li temps de qualitat i connexió real, on se senti escoltat, entès i sostingut incondicionalment.
Acompanyar un infant no significa tenir totes les respostes ni saber sempre quin és el camí correcte.
Significa observar, escoltar, entendre les seves necessitats i confiar en les seves capacitats. Significa saber adaptar-nos nosaltres perquè ells puguin avançar, descobrir què els motiva i construir, poc a poc, el seu propi camí.
Perquè desenvolupar tot el seu potencial no vol dir arribar més lluny que els altres. Vol dir tenir l’oportunitat de descobrir qui són, què poden fer i què els fa créixer.
I en aquest camí, famílies i professionals tenim un paper fonamental: crear entorns on cada infant se senti segur, valorat i capaç.
Perquè quan acompanyem millor, també donem més oportunitats per créixer.