Growing Up Together - Entrevistem a Carles Bolaños

Avui entrevistem en Carles Bolaños, entrenador a Futsal Sant Quirze i antic jugador del Futsal Barcelona. 
Després d’haver viscut el futbol des de dins com a jugador, ara transmet la seva experiència als més petits (i no tant petits), acompanyant-los en una etapa en què l’esport és molt més que aprendre a jugar: és aprendre a treballar en equip, gestionar la frustració, confiar en un mateix i gaudir del procés. 

Parlem amb ell sobre què pot aportar l’esport al desenvolupament dels infants, el paper de les famílies, la competitivitat i tots aquells aprenentatges que van molt més enllà de la pista. 
 

Carles, quants anys fa que practiques aquest esport i que és el que et va fer enamorar d’ell? 

Vaig començar a practicar futsal en categoria Cadet, quan tenia 15 anys. Jugava a futbol a l’equip del poble, el Sant Joan Despí, mentre el meu pare era entrenador d’un equip de Futbol Sala a Sant Just. Vaig decidir fer el canvi després de veure com els equips de la base del Sant Just jugaven a aquest esport i com, constantment estaven en contacte amb la pilota. 
Vaig considerar que m’ho passaria molt millor que jugant a futbol gran. Als pocs entrenaments ja vaig comprovar que no m’havia equivocat. 
El contacte amb la pilota és constant, la tècnica s’imposa a la força, sempre has d’estar pensant, analitzant la millor manera d’atacar una defensa en espais tan reduïts, en definitiva, de seguida em va seduir. 
Vaig deixar de jugar de forma federada quan tenia 32 anys després d’haver arribat a jugar a les categories inferiors del Barça, a segona divisió nacional i haver anat a alguna convocatòria de la Selecció Catalana. 

Perquè vas decidir convertir-te en entrenador? 

De fet, no fa gaire. Curiosament les “culpables” són les integrants de l’equip de mares del Futsal Sant Quirze. Fa 4 anys van decidir que volien entrenar per estar en forma i em vaig oferir a entrenar-les. Els meus fills ja jugaven al club, així que d’alguna manera ja hi estava vinculat.  
A partir d’aquell dia, vaig començar amb les mares, em vaig treure el primer títol d’entrenador, vaig agafar als minibenjamins del Club i fins al dia d'avui, on estic traient-me el segon títol d’entrenador i dirigint a la vegada els equips Cadets, Benjamins i de mares. 
Ha estat una mica una d’aquelles coses que comences gairebé per casualitat i que, sense adonar-te’n, acaben convertint-se en una passió. 

Què creus que aprèn un infant quan comença a jugar a futbol sala, més enllà de xutar una pilota? 

Aprèn a treballar en equip, a compartir, a respectar els companys, els rivals i els àrbitres, a escoltar i a prendre decisions. També aprèn a gestionar la frustració, a equivocar-se i tornar-ho a intentar. Sempre dic als pares i mares dels meus jugadors a l’inici de temporada que han escollit pels seus fills un esport que és molt difícil. 
Han de gaudir de l’esport, han de tenir responsabilitats i guanyar confiança en ells mateixos. El futbol sala ha de servir com a eina per créixer no només esportivament sinó també personalment.  

Com creus que els infants aprenen a confiar en els altres, escoltar-se i entendre que no sempre poden ser els protagonistes? 

A través de les experiències que viuen dins l’equip. Quan passen la pilota a un company, quan confien que un altre farà la cobertura, quan veuen que una jugada surt bé perquè tots han fet la seva part, van entenent què significa treballar en equip. 

Què fas quan un infant s’enfada perquè ha fallat o li han marcat un gol, ha perdut un partit o sent que no ho està fent bé? Com els ajudes a gestionar aquesta frustració? 

No els demano que no s’enfadin, sinó que aprenguin què poden fer amb aquesta sensació. Sempre els hi dic “memoria de pez”, volent dir que tenen 3 segons per lamentar-se. Passats aquests 3 segons toca centrar-se, respirar un moment i pensar en la següent acció. 
Equivocar-se forma part de l’aprenentatge. Una errada et fa aprendre i evolucionar. Per descomptat, intento que no associïn fer-ho bé només amb marcar gols o guanyar partits. Valoro també l’esforç, l’ajuda als companys i l’intent de fer coses noves cada dia. 

Com es pot transmetre als infants que competir és positiu sense convertir el resultat en el més important? 
Aprendre a competir és una cosa positiva. Ens ajuda a esforçar-nos, a superar-nos i a donar el millor de nosaltres mateixos. Però això no vol dir que guanyar sigui l’únic objectiu. 
Tots volem guanyar i és normal celebrar la victòria, però també hem de saber valorar un bon partit encara que el resultat no acompanyi, si s’ha intentat una jugada, s’ha defensat fins al final i no ens hem rendit quan les coses no ens han sortit com esperàvem. 

Has vist casos en què l’esport hagi ajudat un infant a guanyar confiança en si mateix? Què pot fer un entrenador per reforçar aquesta autoestima? 

Sí, i és una de les coses més boniques que pot aportar l’esport. Infants que al principi són tímids, els costa prendre decisions o tenen por d’equivocar-se, i a poc a poc, quan veuen que són capaços de fer coses que abans no feien, van guanyant confiança. 
La feina meva com a gestor és conèixer cada infant i saber què necessita cadascú. A alguns els has d’empènyer perquè s’atreveixin, i a d’altres els has de donar tranquil·litat i fer-los veure que per equivocar-se no passa res. 

En un equip hi ha infants amb habilitats, personalitats i ritmes molt diferents. Com feu perquè tots sentin que tenen un lloc important dins del grup? 

Intento que cada jugador senti que l’entrenador confia en ell i que la seva aportació és necessària. Es tracta d’aconseguir que entenguin que l’equip necessita persones diferents i que cadascú té el seu paper. No tots seran els que marquin més gols ni els que tinguin més facilitat amb la pilota, però potser un és molt bon company, un altre anima sempre els altres o un altre té molta capacitat de sacrifici.
Tot això també té molt de valor i permet que tots se sentin importants dins el grup, que cada dia està més cohesionat. 

Quin paper haurien de tenir les famílies durant els entrenaments i els partits? I què creus que haurien d’evitar? 

Les famílies han d’acompanyar els jugadors, animar-los, donar-los confiança. Per un nen, sentir que la família és allà i que està orgullosa d’ell independentment del resultat és molt important. 
El que hauríem d’evitar és que hi hagi massa pressió. Cridar instruccions des de la grada, corregir constantment, parlar només del resultat o preguntar després d’un partit quants gols ha marcat pot fer que el jugador senti que ha de demostrar alguna cosa. 
Entrenadors i famílies hem d’anar en la mateixa direcció i si quan acaben un entrenament o un partit diuen “m’ho he passat molt bé” o si quan estan a la banqueta em pregunten constantment que volen tornar a entrar, vol dir que estem fent les coses bé. 

En un moment en què els infants passen cada vegada més temps davant de pantalles, què aporta l’esport presencial que no poden trobar en un videojoc? 

L’esport presencial aporta una experiència que és difícil de substituir davant d’una pantalla. En qualsevol esport d’equip has de mirar un company als ulls, comunicar-te, confiar en ell, reaccionar davant d’una situació que no estava programada i conviure amb els encerts i els errors propis i dels altres.
Celebrar un gol junts, donar la mà a un rival, animar a un company que s’ha equivocat, esforçar-se… són experiències que es viuen amb el cos i amb les persones que tens al costat. 

Si haguessis de triar una sola cosa que t’agradaria que els teus jugadors s’emportessin del futsal quan siguin grans, quina seria? 

Sens dubte la passió per l’esport, per competir, per aprendre i per formar part d’un equip. És la mateixa passió amb què intento preparar cada entrenament i afrontar cada partit i m’agradaria que ells també la fessin seva. Que quan siguin grans, independentment de si continuen jugant a futbol sala o no, recordin que hi havia alguna cosa que els feia il·lusió, que els motivava i que gaudien fent.

I per acabar… Quin consell donaries a una família que està pensant si apuntar el seu infant a practicar un esport d’equip? 

Un esport d’equip és moltíssim més que fer una activitat física: és fer amics, aprendre a compartir, assumir responsabilitats, superar dificultats i formar part d’un grup. Els diria que deixin que sigui el nen qui descobreixi el seu propi camí. 
El més important és que tingui ganes d’anar a entrenar, que gaudeixi jugant i que trobi en l’esport un espai on créixer i sentir-se bé. Si acabem l’entrenament amb un somriure i ganes de tornar-hi al cap de dos dies, ja tenim una molt bona raó per continuar.

Al final, créixer no és només fer-se gran. És aprendre a compartir, a equivocar-se, a superar els reptes, a confiar en els altres i, sobretot, a gaudir del camí.
A Kids&Us Sant Quirze, creiem que cada experiència ens ajuda a créixer i que, quan creixem envoltats de persones que ens acompanyen, ensenyen i inspiren, ho fem una mica més lluny.

Because growing up is better when we do it together.