Fem servir galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència de navegació i oferir continguts i publicitat rellevants per a tu. Si continues navegant, entendrem que acceptes la nostra política de galetes.

Benvinguts al blog de la Natàlia Perarnau

.

Llegeix els posts del blog de Kids&Us
Natàlia Perarnau i Quim Serracanta: Quina és la nostra missió com a pares?

Com molts altres pares i mares, no puc evitar fer referència als meus fills amb el possessiu "meus" o "nostres". Clarament no pot ser d'una altra manera, perquè són meus! Però en fer-ho, sempre em queda un regust d'egoisme, i em ressona la pregunta: són realment "meus"? Això em porta a pensar, en primer lloc, en el fet de per què un bon dia vaig decidir tenir-los i, en segon lloc, en quina és la meva missió com a mare. 

Més enllà dels motius que ens porten a la majoria a tenir fills, és innegable que el fet de tenir-los ens exigeix una reflexió sobre quin ha de ser el nostre rol en aquest nou escenari. En el meu cas,  sempre he pensat que el gest més generós que podem tenir com a pares envers els nostres fills és preparar-los per a una vida sense nosaltres. 

En un món ideal i pensant només en mi, els voldria sempre al meu costat i jo seria sempre al seu. Però si penso en ells, m'adono que, com passa amb qualsevol altra espècie del món animal, la meva funció és preparar-los per valdre's per ells mateixos. El meu rol passa per prendre petites grans decisions des que són ben petits, decisions que de ben segur tindran gran impacte en la manera en què afrontaran la seva vida en el futur.

Estic totalment convençuda que es pot estar a sobre dels fills, observar-los i intervenir-hi quan sigui estrictament necessari, però donant-los marge perquè siguin ells els que assumeixin responsabilitats i, evidentment, pateixin les conseqüències de no fer-ho. Si ets patidor/a com ho sóc jo, a part de no ser fàcil, et posa a prova constantment, però a favor t’he de dir que, amb dos fills adolescents com tinc ara,  penso que és un encert haver actuat així.

Permet-me que t’expliqui una anècdota: recordo perfectament la cara d'estupor de les meves amistats quan els explicava que els meus fills amb 6 anys es preparaven ells sols la maleta per anar de vacances, o que ells han estat els responsables de saber quins dies tenen educació física o que mai he controlat l'agenda de l'escola... Alguns pensareu que actuant així potser m’he desentès de la tasca que em correspon com a mare, jo en canvi penso tot al contrari. Deixar que un dia es descuidin el xandall i que hagin de fer educació física amb sabates, per exemple, lluny de ser un trauma, és un aprenentatge que els prepararà per tot allò que s’aniran trobant més endavant.

Per sort o per desgràcia, jo no seré sempre al seu costat per recordar-los què han de fer però, mentre pugui, hi seré per ensenyar-los que aquesta vida que viuen és la seva, que ells no em pertanyen i que jo els ajudaré a construir-se perquè, en el pitjor dels casos, sempre es tinguin a ells mateixos amb els seus aprenentatges i uns bons fonaments.  

Per acabar, vull compartir amb tu dues escenes de la pel·lícula Ray Charles. T’aviso que són molt intenses. Per mi són una mostra d’amor en majúscules. I tu, què en penses?

https://www.youtube.com/watch?v=a6IkBnPyUvc

https://www.youtube.com/watch?v=09YDqmTfZiY

  1. 3295
Compartiu-ho >

Comentaris

Deixa'ns un comentari

Has d'estar registrat per poder fer comentaris.