Fem servir galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència de navegació i oferir continguts i publicitat rellevants per a tu. Consulta la nostra actualitzada política de galetes.

Benvinguts al blog de la Natàlia Perarnau

.

Llegeix els posts del blog de Kids&Us

Aquest estiu vaig conèixer la Maria, una dona amable, serena i intel·ligent.  Em va explicar que va ser mare passats els quaranta i que, per aquest motiu, havia decidit afrontar la seva tornada al món professional amb moderació, per poder passar el màxim de temps possible amb el seu fill de 4 anys. Davant del comentari d'una dona de gairebé la meva edat (jo en tinc 48) amb la cara il·luminada per l'amor que sent pel seu fill, un fill que em va confessar que va ser un nen molt desitjat, només se’m va acudir dir-li: “Ai! Sobretot, educa'l bé!” La Maria em va contestar: “Bé, he decidit educar-lo en llibertat i això fa que sigui difícil posar límits”. De seguida vaig pensar: “No crec que siguin dos conceptes impossibles de combinar...”

El Joan, com la Maria, també ha estat pare una mica gran i també ha decidit educar el seu fill en llibertat. Ho resumeix amb aquesta frase: “No seré jo qui doni bufetades al meu fill, ja se n'encarregarà la vida, perquè vull que sigui feliç.” La veritat és que aquests dos casos em van fer pensar molt, tant que, si no escric un post sobre el tema, rebento! I és que no crec que educar en llibertat sigui això.

La manera d’educar els nostres fills ha canviat molt en els últims 40 anys. Si penso en com em van educar a mi i en com he educat jo els meus fills, no té res a veure. El món canvia i és natural que l'educació de la família també ho faci. La meva pregunta és: per què ara més que mai, i tot i tenir generacions de pares i mares que han viscut en democràcia, es parla tant d'educar en llibertat? He d'admetre que quan ho sento m’agafa un cert pànic i em començo a plantejar preguntes com ara:

Els nens fan el que volen?

Quin paper hi juguen els pares?

És sa que els nens tinguin la potestat de decidir què fan des de ben petits? Ha de ser així sempre o només en algunes situacions?

De què serveix que els pares tinguem l'experiència que ells no tenen? O és que es tracta precisament de no condicionar-los amb la nostra experiència?

-Això és educar en llibertat?

Amb tot aquest batibull de preguntes al cap, vaig pensar que m'havia d'informar millor. Vaig trobar articles que em van cridar força l’atenció. Per exemple un expert que afirma que fa servir un únic “no” al dia amb les seves filles. Reconec que vaig haver de llegir l’entrevista més d’una vegada perquè no m’ho podia creure: un “no” al dia? Com pot ser? Com es fa, això? L’expert en qüestió, resumint-ho molt, afirmava que el “no” talla les ales de les criatures. No vaig poder evitar girar-me per mirar el meu fill adolescent i pensar: “Pobre nano, sort que no ha de volar!” ;)

He de confessar que he intentat educar els meus fills tan bé com he sabut per preparar-los per a la vida en societat, sigui quin sigui el món que vingui, i per mi el “no” ha estat essencial. El “no”, a part d'establir les regles del joc de la convivència, estimula el nen a pensar i a buscar alternatives, i per tant fa desenvolupar l'enginy. I no oblidem que així també aprenen a gestionar la frustració. El “no” amb moderació convida a reflexionar, a desafiar i a buscar arguments per rebatre’l.

Sigui com sigui, i com que no vaig quedar del tot satisfeta amb la informació que vaig trobar, vaig decidir traslladar el tema a un dinar a casa dels meus cunyats que, a part de ser més joves que jo, tenen 3 fills petits i segurament estan familiaritzats amb el tema d’"educar en llibertat". Vaig treure el tema a l’hora del cafè i durant la conversa es va dir que "els pares que aposten per aquesta educació, parteixen d'una premissa: que l'ésser humà quan neix és bo, empàtic i generós per naturalesa". En aquell moment vaig tenir uns quants flashbacks: vaig tornar al parc amb els meus fills i vaig reviure escenes quotidianes de l’època de la llar d'infants. Em van venir al cap imatges d'un nen pegant a un altre per prendre-li la pala, del meu fill inventant-se una excusa a la cua del gronxador perquè el deixessin pujar primer, d'un altre nen tirant sorra als ulls al fill d'una meva amiga, i així uns quants records més.

La meva experiència em diu que de petits som criatures amb un instint de supervivència exagerat i que, per sort, a mesura que creixem, l’anem canalitzant i dirigint. Sens dubte, el procés de control de l'instint ens rebaixa l'espontaneïtat,  però personalment crec que la raó ha de dominar per damunt dels instints més primaris.

Per mi educar en llibertat és ajudar els nostres fills a tenir criteri propi, definir uns límits i també proposar normes, sense limitar aspectes essencials com la creativitat, la participació en el nucli familiar, la responsabilitat i, sobretot, la llibertat individual. Si gestionar la llibertat ja és prou complex per als adults, com no ho ha de ser per a un nen? Els adults també necessitem algun “no” i fins i tot algun toc d’atenció de tant en tant. Tant si ens agrada com si no, vivim en societat i ha d’haver-hi uns límits per facilitar la convivència. La bona gestió de la llibertat, en cas de no haver-hi límits, dependria molt del sentit comú, i resulta que el sentit comú, de comú no en té gaire.

Per tu què és educar en llibertat?

 

  1. 3126
Compartiu-ho >

Comentaris

Deixa'ns un comentari

Has d'estar registrat per poder fer comentaris.