Fem servir galetes pròpies i de tercers per millorar la teva experiència de navegació i oferir continguts i publicitat rellevants per a tu. Consulta la nostra actualitzada política de galetes.

Benvinguts al blog de la Natàlia Perarnau

.

Llegeix els posts del blog de Kids&Us
Natàlia Perarnau: I si convidem els nens a pensar?

He sentit a dir algunes vegades que és més important ser capaç de fer bones preguntes que de donar bones respostes. Penso que aquesta afirmació, tot i que d’entrada pot semblar una mica inversemblant, té molt de sentit i m’agradaria analitzar-la.
 
En el context habitual dels meus posts, aquesta frase em fa pensar en com encetem converses amb els nostres fills, ja des de ben petits, per poder cultivar i afavorir la comunicació. Dominar l’art de fer preguntes als nostres fills pot generar converses, reflexions, confidències... però no dominar-lo, ens pot dur a tots a un cul-de-sac amb respostes monosil·làbiques, o el que és el mateix, no anar més enllà d’un Sí o un NO majúsculs. Però avui no voldria fer una reflexió sobre com fer que la comunicació sigui fluïda, sinó més aviat com encendre l’espurna del pensament crític en els nostres fills.
 
Ja fa uns anys, durant unes vacances vam conèixer una mare nord-americana que viatjava amb els seus dos fills. En aquell moment el nostre país estava enfonsat en una de les pitjors crisis. Aquella mare de dos nens, un de 10 i un de 14, va voler saber per boca nostra quina era realment la magnitud de la tragèdia. Vam estar parlant i em va cridar molt l’atenció que, mentre els meus fills d’edats similars no participaven gens de la conversa, els seus estaven perfectament integrats tot i la seva joventut. Era evident que aquells nens havien tingut algun estímul diferent dels meus, un estímul que havia despertat el pensament crític i la capacitat d’opinar. En una segona conversa, i més pendent de les estratègies de la mare que del tema en qüestió, vaig aconseguir veure el truc. Aquella mare tenia el costum d’anar aturant la conversa amb certa freqüència, dirigir-se als seus fills i demanar-los: “I tu, què en penses d’això que t’estan explicant?”  Els nens no podien abaixar la guàrdia en cap moment, escoltaven atentament i processaven la informació sabent que en algun moment o altre cauria la pregunta màgica. Aquella constatació em va fer pensar molt, no tan sols en com estimulem el pensament crític des de casa, sinó sobretot també en com es fa des del nostre sistema educatiu.
 
Porto uns quants anys fent de professora d’anglès i he observat que els nostres joves tenen molt poques ganes i pocs arguments per exposar la seva opinió més enllà de temes banals. Jo sempre havia pensat que això era normal degut a l’edat i la immaduresa dels nois, però amb el temps i l’experiència, he vist que no és així. El nostre sistema educatiu pateix una malaltia i és que no encén espurnes, és una educació plana en què el professor dóna (en els millors dels casos) i l’alumne rep. És un sistema clarament unidireccional. Dubto que quan s’estudien els Reis Catòlics a l’escola hi hagi gaires docents que demanin als seus alumnes què pensen de tot allò que van fer, o si hi veuen algun paral·lelisme amb la situació actual, o si les seves decisions polítiques poden haver tingut un impacte en l’actualitat. Seria una grata sorpresa que ho fessin.
 
Em consta que hi ha sistemes educatius a Europa en què una assignatura com religió, que en alguns casos es pot considerar una “assignatura maria”, té un pes important en el currículum. Podríem pensar que la raó és perquè es tracta d’un país o d’una escola molt religiosa, però no és així. En aquests casos, es tracta d’escoles en què s’estudien 2 o 3 religions, per exemple: cristianisme, islamisme i budisme, i els nens aprenen per quins principis es regeix cada una d’elles. L’examen, i per tant el repte, no consisteix a “vomitar” informació, sinó a resoldre una situació o un conflicte ficticis des del punt de vista de cada religió. En aquest cas no hi ha cap resposta correcta o incorrecta, sempre que l’alumne argumenti adequadament la decisió que ha pres posant-se a la pell del practicant d’una religió determinada. Sens dubte, enfocada d’aquesta manera, l’assignatura pren una altra dimensió, perquè a part de forçar a pensar i a interpretar, serveix per aprendre a ser més oberts i empàtics.
 
I per tancar aquest post i fer-te rumiar una mica sobre la importància de potenciar el desenvolupament del pensament crític tant des de casa com des de l’escola, et deixo amb una frase que vaig sentir fa pocs dies en una conferència: “Qui no pensi té un alt risc que el seu lloc de treball es robotitzi”. I tu, què en penses de tot això que he explicat?

  1. 3986
Compartiu-ho >

Comentaris

Deixa'ns un comentari

Has d'estar registrat per poder fer comentaris.